És molt difícil saber per on començar quan
desconeixem el punt d'inici de la composició. Taques, línies i esgarrapades que emergeixen
des d'una única font d'inspiració amb l’objectiu de submergir-nos en un
llenguatge simbòlic utilitzat com a via d'expressió. On és el primer traç... i l'últim?
Gargots ordenats o desordenats? L'òptica de l'espectador acabarà determinant-ho
però, en el fons, és indiferent. Així és la pintura de sensacions. Els traços
estimulen la imaginació i evoquen un pensament espiritual: pensament en veu
baixa, pensament en la foscor.
Per entendre aquest tipus d'art contemporani
cal percebre les emocions que l'artista projecta en un paper creat per ell
mateix. Tot plegat, constitueix un estil vibrant que no deixa indiferent a qui
se'l mira. Enmig d'un núvol caòtic, l'harmonia i l'elegància doten l'obra d'un
valor singular i intrínsec.
ESCRIT
És inevitable no fixar la nostra primera
mirada a l'esquitxada negra, probablement, realitzada amb un esprai o
mitjançant una pistola aerogràfica. Més amunt, un núvol actua com una veladura
i permet visualitzar, entre la taca boirosa, una tímida circumferència que insinua un clar estat de neguit, accentuat
per la part segmentada del cercle que s'amaga darrere del bromall. Pensaments
de recança i d’inquietud. És aquest el teu estat d’ànim? Qui ho sap... Són
només sensacions.
Del bromós núvol, en regalima una accentuada línia
negra, densa, marcada cap avall. No és uniforme
i la textura del paper, creada pel mateix artista, li fa de peculiar embolcall.
Segons Dai Bih: “El paper pot
expressar els meus pensaments i dues dècades de
camí recorregut.” I afirma
que: “Les nostres obres es
creen a partir de la nostra pròpia filosofia i per tal de produir les nostres
pròpies obres.” Així, no
considera el paper únicament com la base de les seves obres sinó que,
la pintura impresa sobre aquest suport fet de materials reciclats, també contribueix
a transmetre diferents sensacions. El procés de fabricació manual,
doncs, mostra vàries textures i alhora transmet unes emocions directes entre el
paper i el món extern. El considerable espai, aparentment buit, que l’autor reserva
a la part inferior d’obra i on només s'hi aprecia el gravat d’una línia,
presenta una clara similitud amb la ratlla traçada a la part superior. Això
dota la pintura d'un valor únic que, en conjunció amb el paper, i amb
personalitat pròpia, condueix a l’emoció de l’espectador.
Dai Bih es presenta com un clar exponent de
la pintura de sensacions. Trist i fred, confós i brusquejat...
qui no s'ha sentit aïllat com ell en alguna etapa de la seva vida? I com a resposta: un núvol de pensaments. Pensaments enfosquits i
borrosos, com la fosca aura que envolta el seu confinament; llòbrec, tètric
núvol de la seva solitud. La melangia s’apropia de la seva ànima pictòrica.
Però, en contraposició amb la grisor, sorprèn la presència d’una estrella
daurada de quatre puntes, que ressalta associada a la llum del sol,
que guia i equilibra la ment, que allunya la por. Una possible escletxa de llum
que il·lumina el final d’un camí incert.
A més, els gargots i les ratllades
pronunciades contribueixen a embellir la
pintura, a distingir-la. Hi apareixen com una composició de gestos ferms que
revelen l'aïllament d'un ésser humà. Qui sap... Podria tractar-se de la solitud
que patí el mateix autor durant els seus primers anys a Espanya? Aquesta
agosarada interpretació situaria l'obra al 1975, quan Dai Bih portava una vida
errant, just abans d'establir-se en un poblet de la província de Girona, Llers,
que li serví d'exili i que va ser font d'inspiració de nombroses peces d’art.
L’Art contemporani d’un artista que no
tarda gaire a guanyar la simpatia d’un poble gironí. Aviat s’estableix la
connexió entre les seves obres i la gent de la nostra terra. Ell sovint deia
que els professors d’allà i els d’aquí s’assemblaven molt. Potser, al final
d’un llarg camí, és on acaba trobant el seu lloc. Però, sens dubte, la vida nòmada
li proporciona una de les seves millors collites artístiques. En aquest
sentit, sorprèn la clara analogia entre la seva obra i la coneguda cançó del
grup musical gironí Sopa de Cabra: “Camins”; “Camins, que ara s’esvaeixen, camins que hem de fer sols, camins vora
les estrelles... Mai no és massa tard per tornar a començar”. Una línia
negra densa que simbolitza el camí d’un llarg recorregut.
L’art d’aquest artista oscil·la entre dues cultures ben
diferenciades, l’oriental i l’occidental. Malgrat que aquí es sent com a casa, Dai
Bih mai oblida les seves arrels. I, per tant, mai
deixa de sentir-se com un estranger més en aquest país. Com a pintor d’art
contemporani, i amb una ment oberta, absorbeix la cultura estrangera amb
naturalitat. De fet, en aquest quadre s’hi aprecia la influència del
surrealisme i de l’expressionisme abstracte de grans pintors catalans com
Antoni Tàpies, Joan Miró o Salvador Dalí.
Dai Bih, com dèiem, aconsegueix captivar el
públic i no deixar-lo indiferent. L’espectador, davant la seva pintura, s’omple
d’infinites qüestions i s’enamora de l’obra. A la vegada, és seduït per un
estil subjectiu: la pintura de sensacions.
Hien Cao
Comments
Post a Comment